Educar d'una altra manera?

Trencant els murs de l’escola

Partim de la ferma creença que l’escola no està en una comunitat (un poble o un barri) sinó que és part d’ella. Per això no només participa en activitats socials (com ara oferir el seus locals per a la realització d’actes comunitaris) sinó que també les engega, les facilita o les lidera.
Si el centre educatiu es manté amb diners públics -es tracta d’un CEIP o d’un col·legi concertat- el treball de les seves i dels seus professionals, les instal·lacions, el saber i el coneixement que hi té, o les activitats que s’hi fan, són públiques. L’escola és de la comunitat i també la comunitat és de l’escola.

Tothom hi entra quan pot o vol

Catalunya és un país acollidor d’infants i de famílies nouvingudes. I també som emigrants de mena; sempre hem tingut interès de conèixer i trepitjar altres terres (per un temps o per sempre).
Ja fa temps que no existeixen les aules “estàtiques”; avui podem ser 20 infants a classe i demà ser-hi 23, o passar en un parell de mesos a tenir 3 llengües maternes a tenir-ne 5. I també pot ocupar el lloc d’una mestre que ha parit, un mestre acabat d’aterrar no només en la nostra escola sinó a la nostra comarca.
Per això, en qualsevol moment uns infants, uns familiars o unes professionals de l’educació podem incorporar-nos (des de la nostra realitat i experiència anterior) a aquest projecte educatiu. Així doncs, compartirem espais i il·lusions persones que fa temps que hi fem tombs en el camí de l’ecologia amb altres que acaben de fer el primer pas.

Educant-nos entre iguals, entre diferents

No només la mestra o l’educador del menjador han de ser agents educatius ( o referents i generadors del canvi). També pot tenir aquest rol la dona que neteja l’aula, el company de la mare de les dues nenes, uns infants o les persones grans de la residència de la ciutat. Tothom podem ensenyar i compartir coneixements i experiències amb qui és com nosaltres (infants a infants, pares i mares amb mares i pares). Però també ho podem fer amb qui és diferent -l’equip de cuina a l’equip d’activitats de menjador, la pagesa del poble als infants, o un grup de nens i nenes als membres d’un grup de consum ecològic).
A més tothom podem aprendre; potser la directora de l’escola no sap si els naps se sembren o es planten, o el mestre de socials desconeix com funcionaven les comunitats de regants que hi havia on ara han posat un centre comercial.
Per això, entenem que l’escola és una comunitat d’aprenentatge i un node educatiu -format per professionals, familiars i infants-, dins d’un territori que pot canviar (a millor).

Escoltant també cap a l’altra banda

L’equip docent estem avesats a escoltar què ens diu Inspecció o qui legisla les lleis d’educació, els infants a escoltar al mestre, o la cuinera acostuma a posar bé l’orella per saber que li diu la cap de la seva empresa. Però potser hem perdut pràctica en escoltar activament.
Sabem que tenir un menjador ecològic no vol dir que tothom ho tingui clar, ni que ho tingui interioritzat (o fins i tot, encara els àpats no ho són!). Tanmateix aquesta proposta educativa parteix -abans que res- d’escoltar tothom. Als infants que rondinen (“Com pots saber que no t’agradarà aquesta crema de verdures?”), a les mestres que tenen dificultats per incorporar a l’aula activitats d’agroecologia (“Et sembla que pots col·laborar d’alguna forma, encara que mínima, en aquest programa?”), o a les mares que no semblen tenir entre les seves prioritats allò que diuen menjar ecològic (“Quin són els motius que tens per no creure que un menú costarà el mateix que ara?”).

Més que d’arribar-hi o no, pendents del camí

Això no és com el futbol professional, on l’important només és guanyar (sigui com sigui). Sobretot ens importen dues coses: la participació -ser-hi o la majoria o almenys una bona part- i el procés. Per això no sabem com s’hi va (s’haurà de decidir entre tothom!) ni on volem arribar (s’haurà de saber primer on estem, on estan, i cap a on comencem a moure’ns).
No creiem en les decisions verticals, ni en els canvis a cop de decret. Després de conèixer qui som, on estem, què sabem i amb què comptem (persones, ensiams, energies i piles), ja tindrem el nostre punt de partença. S’obriran diferents ritmes; algunes persones s’hi afegiran i altres baixaran del vaixell -què hi farem! Però d’això es tracta; només de caminar.

Aprendre i des-aprendre

Els agronegocis són molt poderosos, les grans superfícies acaparen bona part del comerç d’alimentació de la nostra ciutat, i les transnacionals s’estan cruspint bona part dels negocis tradicionals que queden.
Per mirar de canviar aquesta realitat, no tindrem prou amb incorporar noves pràctiques -com ara menjar ecològic o valorar la cultura rural. També ens agradarà mirar de canviar hàbits de persones i costums de pobles -que ens han inculcat sense demanar-nos permís.
També és necessari que l’avia, el conserge, la monitora de menjador, o que el nen deixin de fer certes coses. Perquè no podrem beure més sucs de fruita naturals si no baixem el consum de begudes i refrescos industrials, comprar més en parades del mercat si no trepitgem menys el súper, ni esmorzar més fruita i entrepà sinó reduïm el consum de pastes industrials.

Incorporar aspectes socials i ideològics a l’escola

Augmenta la producció d’aliments al món però també el nombre de persones desnodrides, la pagesia catalana té un futur cada vegada més negre, les aigües freàtiques de comarques senceres del Principat estan contaminades, i les grans superfícies segueixen prefabricant consumidors clònics.
Amb aquest panorama, un treball educatiu sobre ecologia no pot limitar-se a promoure un tipus d’aliments i tancar els ulls als greus problemes socials i ambientals que estem patint. Així que la neutralitat ja no podrà ser-hi ni a l’aula ni al menjador, perquè ha caigut malalta per una acumulació de pesticides i perquè s’ha infectat de diversos virus socials. I, pobreta, és l’última de la cadena tròfica!
Tothom hauríem de poder escollir lliurement què mengem, conèixer la procedència del menjar i la forma com s’ha produït. Però les grans transnacionals s’alimenten justament de la llibertat de les persones i dels pobles, així que nosaltres decidim posicionar-nos ideològicament en contra d’aquest model.

Potes enlaire

Convidarem als infants a preparar el sopar als seus progenitors, a les cuineres a condimentar els plats amb un xic de didàctica, a l’encarregada de manteniment de l’edifici a fer una recepta elèctrica de cuina, a que els joves camperols llaurin les aules, als ramaders a llegir un conte escrit per l’aula de 5è, a la xef del restaurant a preparar un pica-pica ecològic per a la reunió de l’AMPA, i als pares i germans grans a preparar i parar un àpat a l’escola.
Si bé hi trobarem propostes educatives senzilles, pràctiques i pensades per a un funcionament molt habitual a escoles (un mestre o una educadora de menjador té un hora, un grup, un tema, una assignatura), possiblement la gràcia que té aquest material és que també fa un salt per sobre dels costums i les parets, els càrrecs i les taules, les professions i les infanteses. I ho posa tot a l’inrevés.

Suggeriments per no fer cas

Les activitats no estan pensades per implementar-les. Qui pot dir-nos què fer i que no fer si no coneix els infants que tenim davant, l’equip del que formem part, o l’original tarannà de la nostra AMPA? Qui gosa endevinar quan dura un debat o com adaptarà la mestre el text que té a les mans? Només són idees pensades per ajudar a pensar. Per canviar-la, per a que deixi pas a una altra de ben diferent o -fins i tot- per posar-la en pràctica i explicar-nos com la podem millorar.
A més, algunes estan poc direccionades perquè entenem que l’educació trans-formadora és la que només posa els mitjans i acompanya els infants per a què arribin a -les pròpies- conclusions.

En definitiva...

Una aposta per la transversalitat –perquè podem fer matemàtiques calculant els beneficis dels supermercats i les pèrdues de la pagesia...
Una bona dosi de realitats per a què arribem a les nostres pròpies conclusions...
Unes alternatives per a què realment puguem escollir i ens reforcem en la idea de què no és veritat que només existeix una monoteista realitat...
Una evidència de que només canviant la ciutat, podrem tenir un camp sa i estalvi...